La teva lectura em fereix. Tu saps que m’enlluerna. Em fascina. M’embruixa. Com una campana d’una altra època, que de sobte em recorda a mi mateixa. Em despertes del meu silenci, suau, fas carnal el fantasma que sóc. I t’acarnisses...
Tanco el teu llibre, la teva escriptura, em fas mal, necessito fer-te desaparèixer de mi, del meu pensament, de la meva lectura.
N’estic convençut. És possible. Em llanço a la mar des de sa Dolitx.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada