Guanyadors del concurs!!!

Abans de res i, en nom de l'equip de la CCC, gràcies a tots per la vostra participació!!!!
El figuerenc Jordi Campistol, la gironina Bárbara Palacios i la barcelonina d’orígen lleidatà Leticia Castellsaguer han estat els guanyadors de la primera edició del concurs literari MiCCCrorelats, impulsat per Figueres 2009 Capital de la Cultura Catalana amb la col·laboració de les llibreries Mallart, Masdevall i Text i el bisetmanari Hora Nova.
El figuerenc Jordi Campistol ha estat un dels premiats pel seu relat “La platja d’Argelers -1939”, en homenatge al seu pare. La gironina Bárbara Palacios s’ha decantat per una peça més curta que es titula “En venda", igual que Leticía Castellsaguer que ha optat per una creació de poques paraules titulada “El fals funeral”. El jurat del concurs també ha decidit atorgar un accèsit infantil al nen Joel Cavallé, d’Avinyonet de Puigventós, pel seu Micccrorelat “Un principi trist i un final feliç”.
Durant els propers dies publicarem els micccrorelats dels escriptors de Figueres que dissabte vinent, a les 11.00 hores, participaran en el col·loqui/esmorzar "Croissants i Liretaratura", que tindrà lloc a la plaça de Sant Pere.
De nou, gràcies a tots i fins l'any vinent!!!!!!!!!!!

065 - Petjades de sal (Daniel Ferrer)

Va néixer en una cabana pobra.
El miner, en veure’l, no se’n sabé avenir. Per què una mare havia abandonat un nadó a l’entrada d’unes mines de sal? Havia deixat, només, el record d’unes poques petjades que s’esborraren amb la pluja matinal.
Al miner, aleshores, no se li va ocórrer el motiu vertader: per allunyar-lo de la misèria i per deixar-lo a mans d’un home amorós com ell, que li fés de pare.

064 - Carrer Girona nº5 (Carme Muñoz)

Miro enlaire l'edifici vell que hi ha davant meu, conto els balcons,
1, el de veure passar els reis d'Orient,
2, el del menjador,
3, el del terrat i els ocells.
Abaixo els ulls, encara hi ha la nena agafada a la barana de ferro, observant la gent del mercat. Porta el mateix vestit de flors, com si anés a una festa ella sola. Però...
perquè han canviat la senyora que ara obra la porta?

063 - Ho veig clarament (Max Pérez)

Clarament veig com la tempesta s'emporta casa meva.
Sento com una allau de pluja es trenca sobre els meus amics, deixant-los inconscients i sense capacitat de contestar-me.
Però sobretot observo com el vent et va empenyent en contra meva i tu em crides, però no puc arribar a tu...
M'acosto lentament a la finestra: tot ha passat un dia ven assolellat del mes de Juny.

062 - Riure malvat (Ona de la Torre Villarruel)

Un riure malvat que es riu pels aires, quan algú es riu, aquest riure tant malvat es vestirà i tindrà cos i serà home o dona i serà com la gent que va matar a deu.

061 - Enhorabona figuerencs! (Nuri Trias)

Pep Ventura instrumentà la sardana. Monturiol inventà el submarí i Dalí és conegut arreu del món. Deulofeu escriví la Matemàtica de la història i el llibreter Ramon Canet era l'home bo i amic de tots. M. Àngels Anglada, Carme Guasch, M. Àngels i Montserrat Vayreda eren les nostres poetesses. Basil, Gratacós, Mauner, Torrent, Cristau, són músics de casa nostra. Per la Rambla regalima l'enginy dels seus fills il·lustres i, complaguda diu: enhorabona figuerencs!

060- De 22 en 22 (Isidre Joher)

“El partit del segle començà amb el bar ple a vessar. Tot eren escarafalls, satisfacció per la trajectòria, ganes de cridar “GOL!!!”. Només 22 minuts van mancar per encaixar 2 gols del dorsal 22. Tota l’eufòria s’enfonsà. De sobte, algú, fent memòria, es va recordar que era un 22 de juliol i que a les 22:00 h encara arribaria a temps a felicitar la seva parella que acomplia 22 anys, i sortí esverat del bar.”

059 - Culpa (M. Àngels Vila)

Silenci i nit als teus ulls. No cal que diguis res. Tot s'ha acabat. Encara que m'escogui al cor i se m'estrenyi l'ànima. Ho sé. Només una paraula: culpa. Sí, la culpa que em cau a sobre com una ombra inevitable i se m'endu cap a un mar de dolor negre i callat, com ho són aquests teus ulls avui.

058 -Desparellat (Carles Otero)

La parella de mitjons havien acordat, com cada dia, reunir-se a mitjanit a la saleta. Amb la complicitat de la foscor, van ballar, es van abraçar i van fer l'amor. A primera hora del matí, es van acomiadar, ell va tornar a la calaixera i ella a sota el llit. L'endemà, ell va ser puntual a la cita però ella no. La va esperar tota l'eternitat, però la seva parella era en un camió d'ecombreries rumb a l'abocador.

057 - La platja d'Argelers - 1939 (Jordi Campistol)

Filat d'espines, mur d'aigua; seient d'arena, a voltes humida a voltes ardent; fred, suor, gana, menyspreu, crueltat: la platja d'Argelers.
Té les mans netes, li diuen que pot tornar, la dona i el fill l'esperen. També un tren. L'enganyen i l'envien a Deusto. Puces, polls, "Caralsol"...Home miserable!
Dos anys fora. El fill no el coneix, el rebutja. Quina bogeria! Què vol dir humanitat? Qui controla el món?

056 - Lentament (Laura Agustí)

Lentament.
Com una llàgrima es desfà en la teva mirada,
com dura una nit eterna de sorolls,
com passa el llarg conte de la vida,
Tan lentament com jo busco les respostes a l'enemiga misteriosa de la juventut.

055 - P. A. S. (Prevenir, Avisar, Socórrer) / (Joan Isern)

Feia el que m’acabaven d’ensenyar.
Mentre m’assenyalava els deia –Nois! Si algú us ha de salvar... que sigui ell!-. Quina colla de ganàpies!; una paraula tant fluixa i beneita com ells. Neandertals que flirtejaven inútilment. La metgessa se les veia venir, no era pas jove aquesta. La infermera mirava en l’aire abaixant el cap. El curs durava quatre hores d’un matí. Sort d’això, s’haurien carregat el ninot.
No teniu por d’una mort ridícula?, Jo sí.

054 - La nit als teus ulls (Berta Pagès)

Una nit vaig descobrir que la gent surt de les cases i cull les estrelles per amagar-les sota el llit. No és res relacionat amb la contaminació, sinó que les estrelles també necessiten dormir i és aleshores que cauen del cel per descansar. No poden pas estar brillant sempre, seria esgotador!
A vegades, però, decideixen quedar-se. Ara les veig reflectides a les ninetes dels teus ulls: van pampallugant.

053- La mare (Lourdes Reixach)

Finalment he entès moltes relacions! Després d'asseure'm al darrer seient lliure del petit bus elèctric, he sentit la conversa de la parella que tenia al davant. Ella, ja gran, ha lamentat que el seu fill no es vulgui casar. L'acompanyant, un senyor d'edat avançada, li ha contestat, “és el millor que pot fer... mentre tingui la mare viua”. Com deia aquell, no fa falta dir res més! Oi?

052 - Silenci (Gerard Boris)

silenci. nit. negra nit. una pastera enmig de l'oceà. El Mohamed observa el seu voltant. En un costat, ell i el germà petit. A l'altre els cossos sense vida dels seus companys que també buscaven una vida millor. Quietud. Soledat. Tristor. Silenci. Mohamed s'observa el Karim tremolant als seus braços. Ha perdut la noció del temps. Desesperança. Una tempesta. La barcassa que tomba. De nou, quietud. Silenci. Ensordidor silenci i un nou món que no existirà.

051 - Còlic (Tomas "fletxa" Morales)

Dies feixucs i hores inacabables. És la vida del xaman, del guaridor d’ànimes.
-El següent…
L’impacient home entra. Té la més secreta i absoluta esperança de que se li digui que no ha de patir per res. Seu. Explica la geografia dels encorquillaments que pateix.
-Hi ha estones en que li fa mes mal que les altres?-Tot el contrari, doctor. Hi ha estones en que em fa més mal que les altres.

050 - Feina (Enric Dempere)

El món es va acabar i tu estaves tant enfeinat que no et vas assabentar i vas continuar treballant com si res.

049 - La ferida (Magda Sans)

La ferida al braç, früit d'un accident mentre passejava en bicicleta, havia cicatritzat en els darrers dies, però encara em feia mal. Vull gratar-me i durant molta estona evito la temptació fins que no puc més i m'arranco un tros de crosta. Un rajolí de sang flueix de la ferida mentre cau un altre tros de crosta. I un altre, i un altre, i un altre fins que la ferida és ben oberta i la sang brolla per tot el braç. Segurament, m'hauran d'amputar el braç.

048 - Somriure (Pep García)

El teu somriure em va atrapar i ja no vaig poder deslliurar-me'n. Una dolça cadena que, amb el temps, s'ha convertit en un amarga condemna.

047 - La cort de les vaques (Vida Xargay)

A Ca l’Àvia hi teníem una cort amb sis vaques. Recordo com cada dia cap a les set del vespre el meu avi s’asseia al costat d’una de les vaques, en un tamboret de tres peus i amb una galleda entre els genolls.
Encara recordo com, al pressionar suaument els mugrons del verguer de la vaca, els rajos de llet desprenien una mena de so rítmic a l’estavellar-se a l’interior de la galleda.

046- La incultura de la figa (Ferran Gispert)

Entro a Figueres per la nacional i diviso de seguida la primera pinzellada de la cultura figuerenca. Rameres arràn de marge com si de mùsics de carrer es tractessin , entonant una canço de silenci esperant pacients una contradictoria i cruel paradoxa, donç ès qui els dona el que necessiten qui les empeny a l’infern. Segueixo el meu camí, enrrere quedarà donç latent, la incultura de la figa.

045- Sort (Josep Fernández)

El tren s'allunyava quan l'home va arribar apressadament a l'andana. "Cullons!", va cridar sense que ningú el sentís. L'home va lamentar la seva mala sort fins que el comboi, en sortir de l'estació, va descarrilar, va caure més de vint metres al buit i va incendiar-se abans que una sargantana gegant se l'empassés. Llavors, l'home va seure en un banc i va mirar el cel que, aquell matí, era d'un blau intens.

044 - Blog (Joan Isern)

Deixeu els vostres comentaris sobre la primera cosa que penseu; que quedin per la posteritat. Total... res serveix de res si quan morim desapareixem i la nostra essència també. Tot és una gran bola de neu. Només val el temps. Si no vols que t’enganyin, no t’enganyis i si és cert que el bé i el mal no es poden separar ni definir separadament, el meu odi per haver-me enganyat és legítim i, malauradament, indestructible.

043 - Una esposa decent (Jordi Masó)

Havia decidit aprendre hipnosi per poder fer amb la seva dona tot allò que ella sempre li negava, però aquella nit, encara entre els llençols, satisfet, assaborint les últimes engrunes d’un plaer inesperat, va desdir-se’n.
Aleshores va sentir la veu d’ella que li deia: “I ara despertaràs i no recordaràs res”.

042 - El monstre (David Ruiz)

Ja és aquí, ja el sento... Els seus esgarips són espantosos. Sembla embogit. Crits de socors i trencadissa. Tinc por. Ploro i m’odio. Tanco els ulls i veig el sol, i un munt de nens com jo, jugant somrients a la vora d’un riu. Més enllà els pares. S’estimen; els estimo. Un cop fort... Obro els ulls i surto de sota el llit. La mare plora. El monstre ha mort.

041 - A correcuita (Glòria Noguer)

Falten 23 minuts. Clau de contacte, fre de mà, embragatge, gas, eixugaparabrisa. Primera, segona, tercera, semàfor. Primera, segona, rotonda, pas de vianants. Primera, segona, tercera, quarta, cinquena, avançaments massa agosarats, conducció temerària. Massa cotxes, massa cues, massa gotes estavellant-se contra el seu parabrisa. Un revolt massa tancat, una bassa mal posada, el vidre massa entelat, una velocitat exagerada,.... Ja no falta cap minut, el temps s'ha aturat per a ell.

040 - No vull, no vull (Rodolfo Materia)

no vull dalí, no vull comerç, no vull passejos per la rambla. vull una foguera ben grossa que ho cremi tot.

039 - "F" (sargantana)

En Marc només entrar al museu de l'imprenta va quedar bocabadat, de tantes maquines velles, clixes i tipus.
li va cridar l'atencio una *F*, estaba més gastada que totes les altres lletres.
Al preguntar-li al seu avi, li va explicar que era perque havia format part de grans paraules...era la F de Familia, de Festa, Flor, Fill, Fantasia i la de Felicitat, pero sobre tot era la *F* de FIGUERES!

038- Parida (Emili Gispert)

ALEGRIA; Ja és primavera!
AL.LÈRGIA; Ja és primavera
Dues paraules tan iguals i tan diferents; l’alegria no porta al.lèrgia i l’al.lèrgia no porta alegria.
Pol.linitzem tan com poguem i veureu quina ALEGRIA!

037 - Arnau (Teresa Vendrell)

L’Arnau ha començat a llegir per fi.
En Harry Potter en té la culpa.
Finalment ha arribat a la Ronda d’Allà. O al “ Callejon Diagón”. I ha trobat la seva vareta màgica.
Està feta de pèl d’insistència de mare. De ploma anglesa d’una au estranyíssima anomenada Rowling i de fibra de cor de nen.
Però no de qualsevol nen. Cal ser imaginatiu, bona persona, respectuós, una mica poruc i molt manyac.

036 - La cèl·lula de l'oblit (Toni Lopez)

Immers en la consciència, intento ordenar les imatges que configuren la meva memòria, el meu passat i tots els records que donen essència a l’ésser que sóc ara.
Tinc por d’oblidar. La ominosa idea d’ oblidar tot el que un dia vareu fer per mi, em trenca, em converteix en el meu propi espectre de cendra líquida que s’ escola entre arrels i sorra. Fantasma d’antomia transparent.
Sóc part de vosaltres i vosaltres sou part de mi.

035 - Un principi trist i un final feliç (Joel Callavé)

Un dia anava una noia modista pobre al camp, i es va trobar al príncep del castell i es van enamorar. Però els pares del príncep no hi estaven d’acord perquè era pobre i ja li havien portat una princesa de Suïssa perquè s’hi havia de casar. I un dia el príncep els va presentar a la noia del camp i van decidir que es casarien junts. Van viure feliços per tota la seva vida.

034 - Resistència (Mar Casas)

Fa estona que sóc aquí. M’he quedat sola, però no em fa res. Les altres s’han abandonat a la gravetat, però jo em resisteixo a caure. Uns petits ulls de color mel em miren fixament, oberts, expectants, esperant la meva fi, però jo no, no cauré (almenys no encara)! Llisco i llisco, ara vertiginosament, ara em paro tremolosa, però encara hi sóc: ufff! Els ulls em segueixen; els complauré, ara sí. Pafff! S’ha acabat l’espectacle...

033 - Final (Carles Pujol)

Final. Així s'acaben moltes pel·lícules, novel·les i relats. En aquesta ocasió el final ha estat el principi i, també, el final.

032 - Cap de setmana d'hotel (Joan Isern)

Plovia un xic. El vent feia que el paraigua fos de mal portar i el mullader era viu a les rigoles de pedra. Els passos llargs i lents d’ell es mesclaven amb els passos curts i ràpids d’ella. La baixada del camí portava instintivament cap al bar-restaurant. Les embarcacions ara es veien bé des de la platjeta. El menjar era tant bo com car però agradava l’ambient. Mentrestant s’anava disputant la “Calella Master Cup 2008”.

031 - La processó (Ciro Llueca)

La processó s’il·lumina. Els cofrares i les carrosses marquen el pas. El negre cuiro i el roig intens vesteixen la tradició. Les verges estàtiques somriuen com La mona lisa. Alguns protagonistes ploren de l’emoció. La cridòria desperta i els fidels ballen cançons molt conegudes. Estem molt orgullosos. La Gay Parade, un any més, ha estat un èxit.

030 - Els plors dels núvols tristos (Cristina Miret)

S’abraçen. Xoquen. Creen, inventen, construeixen. Ploren deixant caure les llàgrimes sobre el terra sec. S’humiteja; els terossos de terra començen a desfer-se. Llisquen, córren pendent avall. Queden submergits en l’aigua estancada. S’ofeguen. El vent bufa amb força i les fulles dançen mentre floten en l’aire. Cobreixen el toll. Ja no hi ha moviment, ni corrents, ni creació, ni diversió, ni entreteniment. La multitud de llàgrimes amaga el paisatge. Tot és gris, emboirat, apagat.

029 - Veritats a mitges (Cristina Alcoba)

Els falsos deus tenen un humor estrany. Això és el poc que sé segur.
Això i que la veritat no existeix. Des del moment en que la vivim, la sentim i la patim, la interpretem i, per tant, com a tal, és inexistent. Però és una bonica fal·làcia que no per ésser irreal ens la creiem menys. Tanco els ulls i respiro... sento el món al meu voltant, però estic tant sola...

028 - “Quan t’estimo més...” (Rosa Puig)

Quan t’estimo més
és quan em prepares el sopar,
quan t’estimo més
és quan et trobo calentet dins el llit al meu costat...
Quan t’estimo més
és quan em fas petons amb els ulls tancats
i quan em desperto al matí i veig
que encara puc estimar-te molt més.
I ara, ja em perdonaràs,
però vaig a escriure tot això,
per que sàpigues quan és,
que t’estimo
MÉS.

027 - Comiat (Manel Rodríguez)

La Júlia era una noia fantàstica, alegre i vital.
Va gaudir minut a minut dels seus últims dies, i va fer tot allò que realment desitjava.
Quan va arribar el seu darrer moment, estava totalment preparada, i es va acomiadar amb un somriure als llavis.

026- I si em ve a veure? (Mª del Carme Mínguez)

Tenia la gola seca, les parpelles em tremolaven totes soles,> empeses per un desfici aclaparador que se m'escampava per tot el cos lentament. Suava, i no tenia mocador per eixugar-me la cara.> Era ella, agafada la mà a la minúscula maleta, el somirure sorneguer ala boca, ubèrrima i brillant, que venia cap a mi, pobre i dissortat.I jo sabiaque l'estimava com no havia estimat mai ningú.> Però finalment va passar de llarg. Un any més, per poc que no em tocala loteria.

025 - Un figuerenc nou per cada visita (Isidre Joher)

Feia anys que sabia que existia, però no l’havia visitat mai. Ahir vaig pujar al TGV a Barcelona i en 38 minuts la tramuntana em rebia a la nova estació. Tot era nou, acabat d’estrenar. L’ambient es preveia surrealista quan tothom vestia amb samarretes de color granat amb tres grans C al pit. Em va quedar molt clar que, només després d’una completa visita, jo em podria posar aquella samarreta i sentir-me un figuerenc més.

024 - Lliçons (M. Àngels)

Per estimar no cal aprenentatge: Quina gran fal·làcia! Cal aprendre per fer camí, però ,ai!, també cal fer camí per aprendre!
De lliçons, tu i jo, en duem unes quantes (20 anys i un dia!), i amb afany -la vida no és sempre un oasi- ens han empès fins aquí.
L'única certesa és que, mentre pugui més l'esperança pel que vindrà que l'enyor de temps passats, hi haurà lloc per continuar el camí plegats.

023 - El fals funeral (Letícia Castellsaguer)

Feia veure que era morta
i ni així em vas regalar flors.

022- El dia que el vaig conèixer (Sandra García)

Aquella nit ens varem trobar.
Tots dos sols, xerrant, encara recordo els seus llavis no podia apartar-ne la mirada i no oblido aquells ulls verds, semblaven capritxosament dibuixats en un rostre misteriós.
Amb l’últim glop de cava, vaig aconseguir el valor que m’havia faltat tota la nit,m’hi vaig apropar i el vaig besar.
Fou fantàstic, però tan de bo no hagués passat, perquè així com ens havíem dit hola, ell em va dir adéu.

021 - Papers (Tina Casademont)

L’entrevista havia anat realment bé. Vaig estar còmode, distès, lúcid i ordenat. I ells van erigir aviat veus i rostres d’interès.
Ens vam acomiadar amb la convicció de què ens retrobaríem no massa enllà per tancar números.
Davant l’ascensor, la recepcionista m’aturà.
_...Perdoni...
Em va menar tímidament al lavabo. Feia una hora que em penjava fins a mitja cuixa el paper amb què havia eixugat els nervis previs a l’entrevista.

020- Punt roig (Axel Lidenbrock)

L'home apaga el mòbil. Un viatge t'anirà bé, li ha dit el seu germà, t'oblidaràs de l'Anna. El desa a la butxaca de la caçadora, pensant que potser sortirà volant quan es llenci daltabaix. Puja a la barana del pont i es precipita al buit. La maleta vermella queda sola, sense amo. Des de dalt, sembla un punt roig que combina amb un altre, el que jeu esclafat a les vies.

019 - La foto (Mercè Cuartiella)

Miro la foto. S'hi veu un home d'uns cinquanta anys, amb unes entrades considerables i més panxa de la que caldria, ballant sol. Penso que la imatge no és capaç de recollir la gràcia dels seus malucs passats de moda, l'accent impossible d'estranger convençut que parla bé el català, la facilitat amb que aconseguia les coses més impossibles. És l'home que més he estimat però ja fa vint anys que és mort.

018 - Quinze anys després (Francesc Ten)

Afegit al mal d’ovaris, el cop de poma m’havia fet molt de mal i un ull inflat. I cap d’aquells nens testosterònics havia tingut valor per dir-nos “te l’he tirada jo, perdona”. Llavors jo feia segon de Bup i estàvem visitant per primera vegada Sant Pere de Roda. Ara en sóc guia turística i avui que em fan mal les tetes perquè estic de 8 setmanes m’ha vingut al cap aquell ull de vellut.

017 - Prefereixo un món millor (Carles Bayés)

El silenci s’escampa arreu. La tempesta ha estat molt virulenta, apocalíptica. No queda res ni ningú. La foscor ha tenyit un paisatge gairebé desaparegut. No obstant, un arbre de branques fortes creix decididament, orientat a totes direccions. Conviu amb el vent, que li sacseja l’estructura robusta i li fa caure una poma madurada. La recullo del terra, encara ben humit. Veig Eva. No vull tornar a pecar. Prefereixo un món millor.

016 - Camí o drecera? (Sandra Pérez)

Paro i ....revifen dins meu antigues ferides que ni el temps ni la raó cicatritzen....són ganivetades traïdores que temps endarrere cosiren el meu cor innocent mentre descol·locaven el meu tendre enteniment. Diuen que aprendre forma part de la vida, que no és un fi en si mateix sinó un camí que esculpim nosaltres. Hi ha ganivetades, llances, i sofisticades armes.....després vénen subtils verins. Ara .... una ment molt més lliure i un cos que arrossega la convicció manifesta d´haver viscut .

015 - Ja no vaig a les palpentes (Alícia Martínez)

L’espera és verda i blanca.
Quan creui aquesta porta hauré de mirar fixament al centre de l’arc lluminós. En un sospir, el meu món deixarà de ser pixelat i els meus horitzons s’expandiran.
He de superar aquest desert de sorra per arribar a la nitidesa.
Intento obrir els ulls... ja no vaig a les palpentes!
“L’operació ha anat molt bé, ja no necessites lents correctores”.

014- Sentir-la (Antoni Pérez)

En obrir la porta , la vaig sentir..., el seu so..., la seva carícia sobre la meva cara... em vaig deixar portar pel seu aroma i tancant els ulls, vaig gaudir de la seva força i per boig que pugui semblar... els dies de tramuntana... m’encanten !

013-Sol·litud I (Gemma Paraire)

Sola.
Avui està sola.
Demà, qui ho sap?
Potser...

Tothom ho diu: ella està sola.
No té ningú.
Tothom se'n riu.
Ella, també.

Sola en la llum del dia.
Sola enmig de la foscor de la nit.
Sola i sense abric.

Demà estarà sola.
El darrer dia, qui ho sap.
Potser...

SOLA.

RIU!

012- Mentida? (Anna Munné Batlle)

Una parella dins d’un cotxe durant una preciosa nit d’inicis de novembre. Ell enceta una conversa sobre la infidelitat que ella, amb molt poca contundència, intenta desviar. Necessita sentir el que ell dirà: “no m’importa ser infidel”.
Els enamorats potser acordaran veure’s un dia l’any, per poder seguir amb la seva vida, tal com van fer els protagonistes de la pel·lícula “Breve encuentro”. Viuran una gran mentida?.

011-El regne de l'amor (Ismael Martín)

Més enllà del Baikal…camí d’un nou món, contemplo una llum feble a la premiant nit… pètals de primavera, inundant de colors l’Empordà … em fa enrecordar l’amor que un dia vaig trobar, que, encara que efímer, sempre portaré dins…d’aquest cor que només és teu…doncs si la nit em fa enrecordar a tú, com serà el nou dia…només a tú t’estimat, t’estimo i t’estimaré…camí d’un nou món…més enllà del Baikal.

010-EN VENDA (Bàrbara Palacios)

(espai en blanc. moltes possibilitats argumentals. preu a convenir)

009-ABC...lat (Julián Miranda)

Al bosc crepuscular dediqui el feliç, gloriós himne. “Increïble”, jutjà (el) Kurd. La misteriosa nit oferí (una) plenitud que remogué sentiments transportant (als) ufanosos (a un) venturós (i) xuclador zim-zam.

008-La campana (Xavier Colomer)

La teva lectura em fereix. Tu saps que m’enlluerna. Em fascina. M’embruixa. Com una campana d’una altra època, que de sobte em recorda a mi mateixa. Em despertes del meu silenci, suau, fas carnal el fantasma que sóc. I t’acarnisses...
Tanco el teu llibre, la teva escriptura, em fas mal, necessito fer-te desaparèixer de mi, del meu pensament, de la meva lectura.
N’estic convençut. És possible. Em llanço a la mar des de sa Dolitx.

007-Pintura ràpida (Josep M. Sansalvador)

Mentre el quisso arrencava a córrer a tota velocitat pels carrers costeruts i empedrats de la vila vella, el pintor se’l mirava amb la recança d’aquell que ha deixat escapar una oportunitat singular. Era cert tot allò de l’atmosfera nítida, de la llum que realçava els matisos. Però només la dissort havia volgut que tingués la paleta seca i els tubs buits, sense poder copsar l’autèntica, veritable tonalitat del color de gos quan fuig.

006 -Llamp (Max Rubio)

No és fàcil encendre foc, si vius a l’edat de pedra. La meva tribu no ha après encara les tècniques més avançades, i per això conservem una flama permanent, gràcies al llamp que fa unes llunes va encendre un arbre mort. Però si s’apaga la flama, hem d’esperar que torni a caure un llamp del cel. Estem pensant a buscar el secret del foc a altres territoris, però no sobren voluntaris.

005 - Records pluvials (Laura Agustí)

La pluja borra les petjades que has anat deixant al pas del temps. El soroll de les gotes quan xoquen en el terra em transporta a la teva mirada. Fins i tot et puc tocar. El vent ofega el color d'aquest dia gris que a tu tan t'agradava. Surto de casa amb l'intenció de que els records reapareixin. El sol es deixa entreveure entre els núvols. Ha deixat de ploure, tu ja no hi ets.

004- OCCAM (Martí Pérez)

Sempre feia servir el principi d’Occam per trobar respostes. Aquest cas, però, no era gens senzill; les dues possibilitats eren vàlides.
L’havia d’estimar perquè era la seva filla, però també la podia odiar perquè per culpa seva havia mort la seva dona.
Ara que ha mort la seva filla es torna a plantejar el principi d’Occam. Ha d’estar trist perquè era la seva filla o ha d’estar content perquè era l’assassina de la seva esposa?

003 La bicicleta (Irene Adler)

Sempre havia volgut una bicicleta, ja des de petit, amb mànec brillant i uns pedals veloços. Mai vaig comptar que, quan l'aconseguís, seria estàtica, jo pesaria 167 kilos i m'haurien de fer un bypass al cor.